Seguixc ampliant coneixements i descobrint la història del nostre territori. Hui m’he pogut fer amb esta joia bibliogràfica, una obra que ens ajuda a comprendre millor el paper que Xàtiva ha exercit al llarg dels segles.
Diuen els vells de la muntanya que, fa molts i molts anys, quan la neu cobria els cims de la Serrella i el vent xiulava pels barrancs, encara hi vivia l’últim llop.
Era una fera vella, de mirada daurada i pas sigil·lós, temuda pels ramats i pels homes, però també respectada com una ombra antiga de la serra.
A les faldes de la muntanya vivia Gemma, una jove pastora que coneixia cada pedra, cada font i cada sender com si foren part d’ella mateixa. Passava els dies amb el seu ramat, parlant amb els núvols i escoltant el murmuri dels arbres.
Un matí de boira, mentre feia pasturar les cabres prop de la Mallada del Llop, va veure uns ulls grocs que la miraven entre els matolls. Era ell. El cor li va bategar fort, però no va fugir. Es quedaren quiets, mirant-se, fins que el llop va abaixar el cap, cansat, com si volguera dir: no et faré mal.
Des d’aquell dia, Gemma el veia de tant en tant. Li deixava un tros de pa o una mica de carn a prop de la font, i ell, sempre silenciós, apareixia quan ella marxava. Amb el temps, entre la pastora i el llop va nàixer una espècie d’enteniment: no de paraules, sinó de mirades. Ella entenia la seua solitud; ell, la seua bondat.
Però una vesprà, el poble s’assabentà de la seua presència. Els homes, armats amb escopetes i gossos, pujaren a la serra decidits a acabar amb ell. Gemma, desesperada, va intentar advertir el llop. Va córrer entre els pins cridant-lo, però el vent ofegava la seua veu.
Quan arribà a la Mallada, ja era massa tard. El llop, acorralat, va deixar anar un últim udol que ressonà per tota la vall. Un crit trist, com una despedida.. L’últim llop de la Serrella havia caigut, i amb ell, un silenci profund es va estendre per la muntanya.
Gemma va plorar llargament. Diuen que mai més va voler baixar al poble, i que passava els dies parlant amb el vent, com si encara esperara sentir aquell udol llunyà.
I així, entre boires i records, la gent encara diu que en les nits de lluna plena, si t’acostes a la Mallada del Llop, pots sentir dues veus: la del vent i la d’una dona que crida el nom d’un amic que el món no va saber entendre.
🤖 Made with AI
Cada any la nit de Tots Sants se'n pujava a l’ermita en romeria per honrar els difunts. Però el que va passar aquell dia va quedar per sempre en la memòria de la gent i amb els anys el relat es va anar escampant i potser esta història va passar prop del teu poble.
Aquell dia de Tots Sants va ser fred encara que era un dia net, al poble, la gent es reunia per pujar en romeria, però una colla de joves va decidir pujar abans. Quan van arribar al paratge solitari els va cridar l’atenció un ombra que anava per la teulada de l’ermita. Primer van pensar que seria un gat, però era com una espècie de boira, lentament la sensació de fred va créixer. L’ombra va anar fent-se gran, espessa i negra, lentament es va convertir en una figura humana coberta amb caputxa negra que gemegava . Els joves espantats van vore que es tractava d’una dona jove amb els cabells llargs i cos esvelts, però el seu rostre era cadavèric amb els ulls com la foscor.
Portava un vestit llarg i obscur, els ulls transmetien pena o ràbia, però en cap moment els va mirar directament. Com si estiguera en altre món l'entitat va baixar a terra i va enfilar cap a la porta de l’ermita.
Els joves no van saber com reaccionar, una cosa eren les històries i altra estar davant d’un fantasma. La jove va obrir la porta de la capella sense parar de xiuxiuejar, mentre anava cap a la corda de la campana de l’ermita, fins que va començar a tocar. El repic, com un udol trist i irreal, va fer estremir tots els devots que ja pujaven cap a l’ermita en romeria.
L’espectre encaputxat va soltar la campana i va anar fins a l’altar on es va agenollar, en arribar al final de l’oració, amb la veu més cavernosa i apagada va dir “requiescat in pace”.
Aleshores de la mateixa forma que va aparéixer va desaparéixer davant dels ulls espantats dels joves. Quan la romeria va arribar preguntaren per l’estrany repic de campanes. El relat, va causar una profunda impressió en la gent i va anar escampant-se per tota la comarca. Tothom tenia una teoria que barrejava bruixes, follets, dimonis…
Era la vespra de Tots Sants de l’any següent, la nit d’animes, quan el capellà amb un grup de 6 joves va pujar a l’ermita i van romandre durant hores, però tot semblava normal, a poc a poc va caure la nit, era quasi fosc quan van vore aparèixer l’estranya boira tal com van descriu-re els joves l’any anterior, i a la fi el fantasma de la dona encaputxada es va vore i alguns dels presents va reconèixer la dona: “És la Gerom! Va morir fa uns anys!” Van cridar.
La dona aliena al món va obrir la porta però en aquell moment uns dels joves se li va ficar davant per a impedir que entrara, aleshores la difunta va reaccionar i el va apartar d’un colp per a seguir el seu camí cap a la campana, els altres van fugir morts de por mentre escoltaven el sinistre toc de campanes.
“És la Gerom, és la Gerom!” Van contar a la resta del poble, era el fantasma d’una veïna. L’endemà a trenc d’alba van tornar a l’ermita en cerca del jove agredit per la Gerom. Quan es va despertar va contar va explicar que la Gerom estava damunt d’ell, i els seus ulls no semblaven tan dolents, més bé alleujat, havia acabat de tocar, i amb veu cavernosa li va dir: “hui dia de Tots Sants acabe la meua promesa de resar-li a la santa per tots els meus difunts, cosa que no vaig poder fer perquè la mort em va visitar de sobte, esta nit d’ànimes acabe i ja puc descansar”.
🤖 Made with AI
Fa més d’un segle, Alcoi era una ciutat de fum i de fàbriques, de carrers estrets i gent treballadora que vivia entre el soroll dels telers i l’olor del carbó. Era un temps dur, on les dones feien de tot per sobreviure, i on la por i la fe caminaven agafades de la mà.
En un d’aquells barris humils vivien tres dones conegudes com les Mananes. Curaven amb herbes, resaven pregàries i posaven remeis on la medicina no arribava. Alguns les respectaven, altres les temien. Diuen que tenien les mans càlides i la mirada fonda, com qui sap coses que no hauria de saber.
Un dia, la tragèdia va sacsejar el poble. Un xiquet va desaparèixer. Sa mare el va deixar jugant mentre anava a buscar el berenar, però quan tornà, el xiquet ja no hi era. Les campanes van sonar llargues aquella vesprada, i la gent va eixir als carrers buscant-lo per tot arreu.
Dies després, el van trobar al costat del riu, amb la vida escapada i els ulls tancats com si encara tinguera por. Ningú sabia què havia passat, però el rumor, com sempre, fou més ràpid que la veritat.
—Ha sigut obra de les Mananes —xiuxiuejaven als mercats, darrere les persianes, en veu baixa.
No hi havia proves, ni testimonis, però la gent volia un culpable. Les tres dones foren acusades, jutjades i absoltes, però la seua condemna ja estava escrita en la por del poble. Les van fer fora d’Alcoi, i amb elles se’n va anar una part del misteri i de la vergonya col·lectiva.
Des d’aleshores, diuen que a les nits de tempesta, quan el vent bufava pel pont de Sant Jordi i l’aigua del riu creixia amb força, es podia sentir el plor d’un xiquet i el murmuri de tres veus resant. Alguns deien que eren les ànimes de les Mananes, demanant justícia. Altres, simplement, que era el record d’un poble que no volia tornar a mirar enrere.
Però la llegenda continua viva, com totes les històries que el temps no ha sabut esborrar.
Hui celebrem una terra.
Una terra de muntanyes de carrasques i pins, de bancals, marjals i riuraus; de Xúquer i Micalet, de garrofes, putxero i sal. Una terra que fa olor de pólvora, de llenya i de festa; que sona a dolçaina, a música de banda i a albaes. Una terra que, quan arriba la nit, arregla el món a la fresca i que, si hi ha soroll, sap que hi ha festa.
Una terra amb una història mil·lenària que no volem oblidar.
Abans del Regne de València, aquestes terres ja havien sigut habitades i transformades per pobles diversos. Els ibers hi deixaren la seua empremta; els grecs ens connectaren amb els intercanvis de la Mediterrània, i els romans bastiren ciutats, vies i infraestructures. Més tard, la cultura andalusina enriquí el territori amb paraules, cultius, coneixements i sistemes de regadiu que encara hui formen part del nostre paisatge.
Totes aquestes civilitzacions deixaren petjades en una terra que mai no ha deixat de transformar-se.
El 9 d’octubre de 1238, Jaume I entrà a València i començà una nova etapa. Naixia el Regne de València, amb les seues lleis, institucions i costums, i amb el temps es consolidà una identitat pròpia, una manera de viure i una llengua que es convertiria en una de les nostres senyes més profundes.
Des d’aleshores, generacions de valencians han treballat, estimat, patit i lluitat per aquesta terra.
I nosaltres en som hereus.
Hereus d’una llengua que ha travessat els segles, d’un patrimoni que encara parla, de pobles que guarden memòria en cada pedra i de tradicions que passen de pares a fills.
Però també som hereus d’una història de pèrdues i ferides. I si la pols ha cobert les pedres i el temps ha volgut sepultar els records, invocarem alquimistes, bruixes, fades i ocultistes; totes les veus de la llegenda que siguen capaces de dissipar la foscor i desfer els conjurs de l’oblit.
Perquè no hi ha ombra prou llarga per a esborrar la memòria d’un poble que es resisteix a oblidar.
Som la terra que mira al mar i abraça les muntanyes. La terra de música i flama, d’acollida, de llum i d’art. La terra que parla valencià.
I mentre la nostra llengua continue viva, mentre les nostres places s’ompliguen de música i les noves generacions hereten l’estima per aquesta terra, continuarem escrivint la nostra història amb veu pròpia.
Bon 9 d’Octubre !
Ja entrem en octubre, i el món sembla respirar més a poc a poc. Les ombres s’allarguen, el fred es desperta i la lluna, aquella lluna vella i sàvia, s’alça amb una llum blanca que tot ho toca… i tot ho recorda.
Els uelos eixien als camps amb la lluna creixent, sembrant blat i esperances.
Amb la lluna minvant, purificaven la terra, allunyaven els cucs, les plagues i els mals esperits. Cap llum d’oli, cap flama d’espelma. Només la claror de la lluna, perquè trencar la seua llum era com desfer un encanteri.
Diuen que la lluna d’octubre és més poderosa que cap altra, perquè és la lluna que tanca l’estiu i obre el camí a l’hivern. El temps de la sembra i del silenci.
Però no tot el que porta octubre és de llavor i collita. És també el mes dels esperits, el temps en què el vel entre mons s’aprima, sobretot en la nit de Tots Sants. Quan el sol s’amaga abans d’hora i el vent xiula pels camins, alguns diuen sentir veus que pronuncien noms.
No són mals auguris, sinó records… ànimes que tornen a mirar les cases on van viure, potser per un instant, per veure si encara crema el foc a la llar.
Aleshores, la gent deixava una espelma al finestral. O un plat de menjar al llindar. Perquè cap ànima no marxés amb fam ni fred.
A les nits de lluna plena, les dones del poble rentaven roba al rierol. Observaven com s’assecava baix la llum blanca per predir l’hivern:
si quedava humida fins a l’alba, el fred seria llarg i dur; si s’eixugava de pressa, hi hauria pau i calma.
Collien herbes baix la lluna i feien olis, ungüents, infusions. Els anomenaven “remeis de bruixa”, però en realitat eren coneixement antic ,la ciència de la natura disfressada de màgia.
Era la lluna de l’oli, la que beneïa les mans treballadores, la que purificava la casa abans que arribés el silenci de l’hivern.
Quan el bosc es despulla i el vent canta pels racons, els follets busquen nous amagatalls, les fades s’endinsen a les coves humides, i els vents tornen al nord, la seua llar de gel i tempesta.
Tot dorm.
Tot espera.
Tot canvia.
I així, octubre es tanca com un llibre vell, ple de pàgines escrites amb lluna i silenci. Recordant-nos que tot mor per renéixer, que cada llavor necessita foscor per obrir-se, i que, fins i tot en la nit més llarga, hi ha una llum que ens guia, la llum de la lluna d’octubre.
🤖 Made with AI
La contaralla dels descarats de Dénia i els desculats de Xàbia està en el Montgó. El Montgó, com diuen els Xabiers, té la cara bonica, reconeguda com una piràmide, com un home elefant, com un animalot gran i preciós amb el seu ull de la cova, és considerat la part bonica, perquè té la seua estètica.
Tots els deniers/es, persones que sempre han prosperat en tot perquè són molt espavilats, van nugar tot al Montgó amb una corda, una corda d'espart, tots els deniers i denieres van anar a estirar per a girar el Montgó i quedar-se amb la cara bonica. Però als xabiers/es, es van adonar des del campanar de Sant Bartomeu, van avisar a tot el poble "Xe que mos furten al Montgó" i van anar també a tirar la corda amb la bona predisposició.
La població va fer que la cara bonica es quedarà a Xàbia i ells van caure tots de cul de la força que van fer per quedar-se sempre la part bonica, aleshores van quedar desculats, i els altres que volien furtar la cara bonica, descarats.
Ens va fer humans l’empatia?
És una pregunta difícil de respondre. Les emocions no fossil·litzen, però les seues conseqüències, de vegades, sí que queden gravades en els ossos.
I a Cova Negra, a Xàtiva, trobem un cas que ens obliga a fer-nos aquesta pregunta.
L’any 2024, un estudi va analitzar mitjançant tomografia computada un fragment de l’os temporal d’un infant neandertal recuperat en aquest jaciment valencià. Les anomalies observades en l’oïda interna es van considerar compatibles amb un diagnòstic de síndrome de Down.
Aquestes alteracions probablement li provocaven importants dificultats d’equilibri i d’audició. Malgrat això, aquell xiquet o xiqueta hauria sobreviscut fins aproximadament als sis anys d’edat.
I ací apareix la gran pregunta:
Com va poder sobreviure?
Un individu amb importants problemes d’equilibri i audició podia tindre dificultats per a desplaçar-se, orientar-se, alimentar-se o protegir-se per si mateix. La seua supervivència planteja, per tant, la possibilitat que necessitara l’atenció continuada d’altres membres del grup.
No podem saber si aquells neandertals sentien «empatia» tal com entenem hui el concepte. Tampoc podem conéixer exactament com s’organitzaven les cures ni qui les proporcionava.
Però hi ha una dada que sí podem observar:
aquell infant va sobreviure.
I el cas de Cova Negra no és un fet aïllat.
En altres jaciments s’han trobat individus que van sobreviure durant llargs períodes malgrat patir lesions, malalties o importants limitacions físiques. Shanidar 1, a l’Iraq; l’individu de Dmanisi, que va sobreviure després de perdre pràcticament tota la dentició; o Benjamina, a la Sima de los Huesos d’Atapuerca, són alguns dels casos que han alimentat el debat sobre la cooperació i les cures dins de les poblacions humanes del passat.
Però Cova Negra té alguna cosa especial.
Fa milers d’anys, en una cova situada vora Xàtiva, un infant neandertal amb importants limitacions físiques va aconseguir sobreviure durant anys.
No sabem què pensaven aquells que l’envoltaven.
No sabem què sentien.
Però potser aquells ossos ens estan explicant una història molt més antiga que la de qualsevol ciutat o civilització: la història d’un grup que va cuidar d’un dels seus membres més vulnerables.
Potser l’empatia no és exclusivament humana.
Però casos com el de Cova Negra ens obliguen a preguntar-nos quan va començar a formar part de la nostra història.
Perquè potser una de les coses que ens va fer humans no va ser només aprendre a dominar l’entorn, fabricar eines o conquistar territoris.
Potser també va ser una cosa molt més senzilla:
cuidar dels nostres.
Hui vos presente un personatge singular valencià: Miquel Corella, el nom del qual apareix en diverses formes al llarg de les fonts: Miquelet Corella, Michelotto Coreglia, Michele di Corella o Micheletto da Valenza.
Era fill il·legítim del segon comte de Cocentaina. El seu germà major, Joan Roís de Corella, va heretar el comtat, mentre que Miquel i el seu germà Roderic van viatjar a Roma per entrar al servei del papa Alexandre VI.
Miquel va destacar ben prompte en el camp militar fins a convertir-se en un dels principals capitans de l’exèrcit papal. Company de Cèsar Borja, li va demostrar una lleialtat que mantindria tant dins com fora del camp de batalla.
La història l’ha presentat sovint com un sicari al servei dels Borja, i se li han atribuït diversos crims i execucions. Però darrere d’aquesta imatge també hi havia un home de cultura i un militar de gran experiència.
A Itàlia era conegut com Don Michelotto i el seu nom despertava temor. En canvi, el papa Alexandre VI utilitzava amb ell el diminutiu afectuós de Micalet.
Corella va participar en nombrosos episodis de la convulsa política italiana de finals del segle XV i principis del XVI: des de l’execució d’un secretari del cardenal Sforza fins a la mort d’Alfons d’Aragó, passant per la seua destacada participació en la conquesta de la Romanya al costat de Cèsar Borja.
Però un dels episodis més reveladors del seu caràcter arribaria durant la caiguda dels Borja.
Després de la mort d’Alexandre VI i de la desfeta del poder de Cèsar Borja, Miquel va ser detingut a Florència. Sotmés a empresonament i interrogatoris, va resistir sense acusar el seu senyor ni trair-lo.
La seua fidelitat va arribar a impressionar Niccolò Machiavelli, que coneixia de prop les capacitats militars de Corella. El florentí hauria reclamat al papa Juli II que el posara al servei de Florència per instruir la seua milícia. Aquella intervenció contribuí a la seua llibertat.
Resulta sorprenent que, malgrat haver estat protagonista de tants episodis de la Itàlia renaixentista, no disposem d’una biografia completa de Miquel Corella..
Les aventures de Miquel Corella acabarien lluny de Roma i de les corts italianes, a mans d’uns camperols dels voltants de Milà.
Un valencià que va passar de ser el Micalet del papa Alexandre VI a convertir-se en Don Michelotto, un dels homes més temuts de la Itàlia dels Borja.
Una vida entre València, Roma, la guerra, la política i la traïció que encara hui mereix ser coneguda.
Un any més, la plaça plena, i no és per a menys.
La Gran Dansà de la Font, com tots els anys, torna a omplir els carrers de música, tradició i festa. I, una vegada més, tornen a rodar els mantons.
A mitjan segle XV, el castell de Cocentaina s’alçava majestuós sobre la vall del Serpis, símbol de poder i de riquesa. El seu senyor, Guillem Roiç de Corella, IV Comte de Cocentaina, era un home culte, refinat i proper a la cort d’Alfons el Magnànim. Però darrere la façana noble s’amagava una trama d’enveges, conspiracions i secrets familiars.
Segons les cròniques, el comte va començar a comportar-se de manera estranya. Parlava de somnis recurrents en què el perseguia una ombra sense rostre, i assegurava sentir veus dins el castell quan la resta de la casa dormia. Alguns servents afirmaven haver-lo vist recórrer els passadissos amb una espelma encesa, murmurant pregàries i demanant perdó pels seus pecats.
Una nit de l’any 1458, el comte va desaparèixer sense deixar rastre. L’endemà, la seva cambra estava buida, el llit intacte i el seu cavall encara a l’estable. No hi havia sang, ni signes de lluita. Simplement, el comte s’havia esvaït. Es van enviar missatgers per tot el regne, però ningú no en va saber mai res més.
Les teories van córrer com la pólvora: uns deien que havia estat assassinat per rivals polítics, altres que havia fugit a un monestir per penedir-se dels seus pecats, i els més supersticiosos juraven que una antiga maledicció de la família Corella l’havia condemnat.
Amb el temps, el castell es va omplir de llegendes: llums que s’encenen soles, portes que es tanquen, i el murmuri d’una veu greu que sembla pronunciar el nom “Guillem” a mitjanit.
Encara avui, alguns habitants de Cocentaina asseguren que, en les nits de tempesta, es pot veure una figura vestida amb robes antigues passejant pels merlets del castell.
Diuen que és el comte que torna a buscar allò que mai no va poder trobar en vida: la veritat sobre la seva pròpia desaparició.
Hui Villena està de dol. I amb ella, d’alguna manera, tot el País Valencià.
Ens han furtat objectes que van ser fabricats fa aproximadament 3.000 anys, per unes persones de les quals desconeixem fins i tot el nom. Objectes que van sobreviure generacions, guerres, canvis de pobles i de cultures…
Cada peça és un fragment d’una història que ja no podem tornar a reconstruir si desapareix.
No són deu quilos d’or. Són tres mil anys d’història.
‼️ÚLTIMA HORA | Sustraído en un asalto nocturno el Tesoro de Villena, uno de los hallazgos arqueológicos más valiosos de Europa eldiario.es/1_cd8793?utm_cam…
Companys mallorquins, per pura curiositat, algú sabria explicar-me com es podria visitar la Capella de la Trinitat de la Seu? O és completament impossible?
En el cor polsós de l’antiga Ibèria, quan els homes alçaven muralles i brandaven falcates, hi havia un altre poder, més silenciós però igualment decisiu: el de les dones.
Elles sostenien altres fils invisibles: els de la família, el llinatge, les aliances, la memòria i la continuïtat de la comunitat. Participaven en la vida quotidiana, en les tasques domèstiques i econòmiques, en la transmissió de coneixements i, entre les dones de les elits, podien ocupar un lloc destacat en les xarxes de prestigi, parentiu i poder.
Les seues imatges ens parlen d’una societat que va atorgar a la figura femenina un profund valor simbòlic. Assegudes, dretes o representades en xicotetes figures, cobertes de joies i amb elaborats pentinats, les dames ibèriques no són simples retrats: són imatges d’identitat, prestigi, memòria i, probablement en alguns casos, religiositat.
A casa nostra, La Dama d’Elx és la més famosa.
Però no és l’única.
Perquè darrere d’ella hi ha més dames que encara ens esperen, silencioses, des dels jaciments de la nostra terra.
I hui les anem a conéixer. 🪡🧵
A Moixent, al Corral de Saus, van aparéixer unes xicotetes figures femenines que amaguen una història fascinant.
Tradicionalment conegudes com les Dametes del Corral de Saus, aquestes representacions han estat interpretades com a figures femenines joves, encara no incorporades plenament al món de les dones adultes. Les dones adultes representades en altres contextos ibèrics solen aparéixer amb el cap cobert o velat. Les Dametes, en canvi, conserven les seues trenes.
Segons aquesta interpretació, encara no haurien completat el ritual d’iniciació.
Encara eren xiquetes.
(Si voleu puc parlar del ritual en altra publicació)
1
5
189
I després està ella.
La Dama d’Elx.
Descoberta el 1897, és probablement la imatge més coneguda de la cultura ibèrica.
El seu rostre seré, les enormes rodetes laterals, el complex tocat i les joies han convertit aquesta escultura en una icona
Totes elles són dames.
Dames vestides amb túniques, cobertes de joies, assegudes en la solemnitat de la pedra o representades en xicotetes figures que han sobreviscut al pas dels segles.
No sabem els seus noms.
No coneixem les seues veus.
No sabem quines històries van contar ni quines pregàries van pronunciar.
Però les seues imatges han sobreviscut.
I potser aquesta és la seua victòria més gran.
Perquè mentre les muralles van caure, els pobles van desaparèixer i les llengües es van perdre, elles van quedar allí, custodiant una memòria que durant més de dos mil anys ha esperat que tornàrem a mirar-les.
Les Dames de la nostra terra no són simplement escultures antigues.
Són els rostres d’un poble desaparegut.
El rostre femení de l’antiga Ibèria.























