Diverses persones m’han escrit demanant-me què penso sobre l’ús dels mòbils i la tecnologia entre els nanos. És un tema del qual he parlat molt sovint als Estats Units, perquè a casa nostra vam prendre decisions bastant clares i que no són per tothom però a nosaltres ens varen ajudar molt. Els meus fills no van créixer amb televisió durant molts anys, no en teníem. El mòbil no va arribar fins als 16 anys, quan van començar a conduir a Califòrnia i el necessitaven per seguretat i per poder-nos comunicar. Quan finalment vàrem comprar una tele vam tenir una Xbox durant un any… fins que un dia, misteriosament, va “desaparèixer”. Quan van tenir mòbil, el seu ús estava controlat amb “parental controls”, en increments de 30 minuts si havien acabat deures i fet les coses de la casa, si quedava temps després els hi donàvem accés. Mòbils prohibits a taula i a l’habitació després de les 9. I a les 9 del vespre, el wifi de casa es tancava. Així fins que van marxar a la universitat. Em volien matar. 😂 Ens vàrem barallar molts cops. Què va provocar tot això? Moltes hores entrenant a la piscina, jocs entre ells, llibres, Legos, converses, inventar-se coses, bicicleta, ajudar a cuinar, estudiar etc etc … i també avorrir-se. Però varen llegir molt, I aquí hi ha una cosa que per mi és fonamental: per desenvolupar pensament crític, hem de deixar que el cervell vagi sol, que divagui, que es faci preguntes, que s’equivoqui i que busqui respostes. I cal descansar la vista, estudiar i llegir i jugar i estar a la natura. No podem esperar que un nano aprengui a pensar si cada segon lliure l’omplim amb una pantalla, un estímul o, ara, una resposta instantània de la IA. Els hem d’ajudar a que facin altres coses. Avui tots s’han graduat i estan molt bé, gràcies a Déu. Evidentment, cada família i cada nano és un món. Però continuo defensant una cosa que potser avui és més important que mai: L’avorriment (no tenir tele) és fantàstic per als nanos. Deixeu-los pensar QUÈ puc fer ara? Tot aquesta manera de pensar va venir d’unes classes durant mesos que va donar Kaiser Permanente (el nostre hospital) sobre com “raise teenagers” i els perills de no saber estructurar el dia pels joves, i mira, vàrem fer el que ens varen ensenyar i anàvem provant. Ara són més grans i l’altre dia una filla em va dir que ara, amb perspectiva els va ajudar molt a enfocar-se i fer molts amics. Cada casa és un món i tothom fa el que sap, pot o creu. La tecnologia no hauria de ser com juguen els nanos. Crec que com a pares es poden posar molts paràmetres, valors, costums, des-de molt peques que després els ajudarà. I això no val cap €.

Aquests són els eslògans. Aquests són els fets. El màrqueting pot construir un relat. La realitat té la mala costum de contestar. De marketing tothom en pot fer: EL RELAT 👇 “El Govern de tothom.” “Prosperitat compartida.” “Cohesió social.” “Estabilitat institucional.” “Millors serveis públics.” “Al servei de tothom.” LA REALITAT 👇 🔴 Docents i comunitat educativa 🔴 Metges i facultatius 🔴 Bombers de la Generalitat 🔴 Personal de suport i tècnics de Bombers 🔴 Treballadors del 112 🔴 Gestors del 061 Salut Respon 🔴 Tècnics sanitaris 🔴 Personal de biblioteques públiques 🔴 Socorristes de platges 🔴 Personal de la Generalitat / Funció Pública 🔴 Treballadors del Telefèric de Montjuïc Vagues, vagues convocades, manifestacions, mobilitzacions i negociacions obertes. Quan el relat i la realitat s’allunyen tant, la pregunta ja no és si l’eslògan funciona. És si descriu el país. @salvadorilla