M'agradaria disculpar-me. Disculpar-me perquè l'altre dia els vaig explicar la història de la Mari Carmen, aquella senyora gran de 87 anys a qui van fer fora de casa seva. I em vaig creure aquella història. Jo, com molts altres, naïf, ingenu, em vaig pensar que allò era un cas inacceptable dintre d'una societat de drets on el dret a l'habitatge és un dret constitucional. Que calia defensar aquella dona. El que no em podia imaginar és l'enorme coreografia, la immensa obra de teatre que s'estava muntant al darrere de tot això. A les poques hores ja teníem un campament a la Puerta del Sol, a Madrid; la senyora Colau escenificant, com sempre, la indignació d'una classe obrera a la qual diu representar des de la seva talaia mediàtica; un partit com Podemos, que totes les enquestes auguraven que quedava fora de l'espectre parlamentari i que es quedava sense representació, que torna a estar al capdavant, marcant l'agenda política amb un decret d'habitatge que s'ha de tancar avui. Un partit, el dels socialistes, hàbil com sempre, que sap navegar aquest tipus de crisis per treure'n rèdit polític. I, en aquest sentit, Pedro Sánchez és un autèntic mestre. Però, clar, porten vuit anys al govern. Què han fet al respecte? Sentir la senyora Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern, cridant a mobilitzacions contra el govern del qual ella mateixa forma part resulta bastant paradoxal. I, al mateix temps, es proposen unes mesures legislatives que, jo no soc cap expert, però si jo tingués un pis en propietat i el volgués llogar, immediatament el trauria del mercat de lloguer, perquè el propietari queda totalment desprotegit. I lo del senyor Illa, vamos, ja és de traca: des del seu púlpit ens torna a castigar amb les seves encícliques, amb el seu to de superioritat moral, cridant-nos a "controlar l'avarícia dels diners", mentre rega amb subvencions a tot d'associacions activistes (Sindicat de Llogateres). Sincerament, em repugna. Em repugna la política espanyola. La política catalana em cansa, però l'espanyola em resulta inassumible, inaguantable. El grau d'acritud, d'instrumentalització de la ciutadania és, sincerament, per cremar el passaport, creuar la frontera amb França i no tornar mai més. Espero que passeu un bon dimarts. Post-data 1: Feliçment, la mari carmen ha pogut tornar a casa seva, després d'un acord amb l'empresa propietària. Post-data 2: Els llogaters han d'estar protegits, però no més que els propietaris que lloguen. Post-data 3: La única solució al problema de l'habitatge és construir, amb promoció pública però sobretot privada.