Es deia Olga. Tenia 54 anys. Era veïna de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet de Llobregat. Era mare de dues filles, una d’elles menor d’edat. Feia més de vint anys que vivia al seu pis. Després de separar-se, quedar-se sense feina i no poder continuar assumint els pagaments de la hipoteca, va intentar trobar una sortida. Havia arribat a un acord per continuar-hi amb un lloguer social, però l’habitatge va acabar en mans d’un fons d’inversió i el procés de desnonament va continuar. La nit abans que la desnonessin, l’Olga va verbalitzar que es podia suïcidar. Es va activar el protocol antisuïcidi i va ser traslladada d’urgència a Bellvitge. El seu advocat va demanar que s’aturés el desnonament. No es va aturar. El 15 d’abril va perdre casa seva. I el 7 de setembre, cinc mesos després, l’Olga es va suïcidar. Entitats, familiars i veïns denuncien que darrere del seu cas hi va haver una cadena d’abandonament i omissions institucionals que reclamen que s’investigui. Avui mig Estat coneix el nom de Mari Carmen, la dona de 87 anys desnonada a Madrid. El seu cas ha provocat manifestacions i una acampada amb centenars de tendes a la Puerta del Sol. I està bé que la societat s’indigni. La Mari Carmen mereix tota la solidaritat del món. Però jo avui em pregunto: qui recorda l’Olga? On era aquesta onada d’indignació quan una dona CATALANA de 54 anys, mare de dues filles, va acabar perdent casa seva després d’haver demanat ajuda una vegada i una altra? De les persones que estan acampades a la Puerta del Sol, quantes saben qui era l'Olga? I aquells que ho saben, per què no han mostrat la mateixa indignació que amb la Mari Carmen? Evidentment perquè era catalana. Perquè a la gent hispanocentrista de Madrid els hi són igual els catalans. Per això la reivindico. L’Olga tenia nom. Tenia dues filles. Tenia una vida. Tenia una història. Havia demanat ajuda. No era una estadística. Des de Catalunya també hem de ser capaços de recordar els nostres, d’explicar les seves històries i d’exigir que cap persona vulnerable quedi abandonada quan està a punt de perdre-ho tot. Avui jo reivindico la memòria de l’Olga. Que ningú faci veure que no va existir. Es deia Olga. Tenia 54 anys. Era catalana, de l’Hospitalet. I no l’oblidem. Que en pau descansi.