Ramon Brugada

3. Critiques el fet “d’acatar-la en públic, amb fotografies, amb vídeos, amb tothom present”. I dius: “… una cosa és complir un tràmit amb la cara seriosa de qui fa allò que no voldria fer, i una altra és convertir-ho en un acte de la transcendència que ha tingut aquest.” Admeto d’entrada que, a diferència dels altres dos, aquest és el punt més opinable. Però allò que és un fet és que el tractament peridístic de l’acte el va decidir la JEC, no jo. Dit això, des del meu punt de vista, la teva lectura de les imatges d’ahir al Congreso parteix també d’un error. Perquè en l’acte d’ahir qui s’estava humiliant eren ells, no jo. Perquè la JEC ha fet tot el possible durant aquests anys per tal que això d’ahir no passés. I el Tribunal Suprem també. Els primers van inventar-se que l’acte havia de ser presencial. Els segons ens van denegar l’amnistia. Pur lawfare del més barroer. Tot amb l’objectiu que un exiliat no pogués fer d’eurodiputat. Però han fracassat. I això d’ahir era la viva expressió del seu fracàs. ¿O és que no et vas adonar de les cares de ràbia i indignació continguda dels membres de la JEC mentre jo prometia (en català, per imperatiu legal i “amb fidelitat al poble de Catalunya i al mandat de l’1-O”, per descomptat)? ¿O és que no et vas adonar que quan vaig saludar els membres de la JEC la jutgessa Lamela va mirar d’evitar la salutació? No em volia saludar perquè ahir, a Madrid, era el dia de la seva derrota i el de la nostra victòria,del moviment independentista en el seu conjunt. I ella ho sap fins i tot millor que nosaltres. Ahir era el dia del seu fracàs. Perquè el fet que jo ahir pogués passejar-me lliurement pel Congreso i que, gràcies a això, des d’avui jo ja sigui eurodiputat és una conseqüència de l’amnistia que ells mai van voler. L’acte d’ahir no només no era una mostra de la meva capitulació, sinó una prova de la seva. No veure-ho em sembla d’una ceguesa política sorprenent. Ahir, doncs, res d’amagar-se. Ahir tocava exhibir el somriure dels vencedors, justament perquè jo havia estat convocat al palau dels vençuts. Tres crítiques, doncs, basades en tres premisses errònies. Sé que els polítics hem d’aguantar estoicament les crítiques fins i tot quan es basen en premisses equivocades. Sé que no tenim dret a una rectificació comparable a la crítica del dia abans. Sé que demà no faràs un editorial titulat: “Era jo qui estava equivocat: la fotografia de Comín no sobrava”. Però no per això he volgut deixar de compatir aquesta rèplica públicament amb tu. Amb tot el respecte. Dit aixo, a poques hores del meu retorn, després de 9 anys d’exili, tampoc no voldria distreure més temps i energies dels estrictament necessaris en aquest tipus de debats. Com pots imaginar, les meves emocions, les de la meva família i els meus amics ara mateix són moltes, i totes elles molt boniques. I ara em toca concentrar-me en això. Sé que -més enllà de les diferències polítiques- t’alegres que el meu exili s’acabi i que ho fas de tot cor. Sé que són milers i milers les persones que estan immensament felices de veure que per fi tornem a casa. I nosaltres no tenim paraules per agrair-ho. Una forta abraçada, Toni

Benvolgut @vpartal: Permet-me que et repliqui públicament, amb el mateix respecte amb que tu fas la teva crítica pública. Respecte, el teu, del qual no dubto gens, des del moment que reconeixes el sacrifici personal que alguns vam assumir de manera perfectament conscient el 2017 -com explica, per cert, l’estimat amic @antoniobanos_ a “La tertúlia proscrita” d’avui- per tal de fer possible el referèndum. Crec en el dret dels periodistes a criticar els polítics, fins i tot quan aquests estan a l’exili. No crec, en canvi, en el seu dret a estar desinformats i a basar les seves crítiques públiques en aquesta desinformació. Crec que si un periodista vol opinar públicament sobre un tema té el deure professional de no partir de dades errònies o de premisses falses. I em sorprèn que un periodista com tu, que sempre ha fet del màxim rigor la seva bandera, ho hagi fet. Són tres les premisses falses -per errònies- en que es basen les teves tres crítiques. Vaig d’una en una: 1. Parles de la sentència del TJUE del 2019 . I dius que: “Aquella va ser una de les grans victòries de l’exili, potser la més neta de totes, perquè no la va concedir cap govern amic, sinó el dret europeu, aplicat obertament contra la voluntat de l’estat espanyol. I va crear un precedent: Madrid no té la clau de l’escó europeu d’un ciutadà europeu.” En efecte, va ser una de les nostres grans victòries. Però oblides que aquesta sentència va ser rectificada pel mateix TJUE en una nova sentència el setembre del 2024, en que de facto el Tribunal va anul.lar la seva doctrina del 2019. Si el 2019 van dir que no calia prometre la Constitució espanyola per ser eurodiputat, el 2024 els mateixos jutges van dir el contrari. I el “precedent” del qual tu parles va desaparèixer: des del 2024 Madrid tornava a tenir la clau. Es per això -i per res més que per això- que ahir jo vaig haver d’anar a la JEC a prometre la Constitució. Ho saben tots els periodistes que han seguit l’exili i ho saben molt bé a la teva redacció. I, com he explicat a bastament aquests darrers dies en diverses entrevistes i compareixences als mitjans, hi vaig anar sense cap emoció particular. Però hi vaig anar amb la plena convicció que, si aquest tràmit era una condició necessària per representar els meus electors, l’havia de fer. 2. Dius: “No s’entén tanta pressa (…) Però l’escó ja ha estat buit dos anys i escaig, i costa de creure que no pogués esperar uns quants dies més, o unes quantes setmanes.” Costa creure-ho només si estàs desinformat. Dimarts passat vaig fer una compareixença davant de tots els mitjans a Brussel.les per explicar perquè no podia demanar a la JEC un canvi de data. Vaig explicar que segons el meu advocat la JEC ens havia parat una trampa i si recorríem la seva decisió de citar-me el dia 22 hi havia dos riscos molt alts: o bé que fessin córrer la llista o bé que entréssim en un bucle de recursos que podia durar tot el que queda de legislatura europea. Les agències van recollir aquestes explicacions i diversos mitjans -entre ells @VilaWeb- les van publicar. Si parles amb en @boye_g t’ho explicarà encara molt millor. Per tant, no: no podia demanar un canvi de data i posposar-ho. Sinó òbviament ho hauria fet. (acabo el FIL en un segon tuit👇🏾)